Consultori de filosofia: CARTA D’UN PROFESSOR DE FILOSOFIA AL PRESIDENT MON...

Consultori de filosofia: CARTA D’UN PROFESSOR DE FILOSOFIA AL PRESIDENT MON...: Molt Honorable President: Sóc un professor de l’IES de l’Ebre de Tortosa i aquest tercer trimestre estic impartint epistemologia als alumn...

ENTREVISTA | Marina Garcés: 'Defensar la filosofia és inseparable de repensar com ensenyar-la'

ENTREVISTA | Marina Garcés: 'Defensar la filosofia és inseparable de repensar com ensenyar-la'

Embolicats amb les religions

Embolicats amb les religions

Dia Mundial de la filosofia

Dia Mundial de la filosofia

La filosofia: pensar per sobre de les nostres poss...

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2013/05/la-filosofia-pensar-per-sobre-se-les.html?spref=bl

Necessitat de la filosofia

http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/2013/02/la-vanguardia-article-dopinio-no-hi-ha-coneixement-sense-filosofia/

Fal·làcies lògiques

PACIFISME

Els estudiants pacifistes volen que els seus països es desarmin immediatament i del tot, i sense que els importin les conseqüències, pretenen que els governs passin als enemics potencials, que són els russos, tota mena de secrets pel que fa a l'armament i a l'arsenal nuclear. Jo personalment m'oposo a aquesta manera de pensar: mai no he tingut l'oportunitat de ser un estudiant que es pogués permetre el luxe de protestar i crec que haurien d'estimar els seus països i acceptar la política dels seus governs, o bé, en cas contrari, fer les maletes i anar-se'n a un altre país. D'altra banda, penso que els Estats Units haurien d'anar en contra de la política pacifista dels països aliats igual com haurien de combatre la ideologia pacifista. Si França i Alemanya, països que s'anomenen aliats dels Estats Units, no es mostre d'acord amb aquest país, em semblaria bé que els americans els hi enviessin unes quantes bombes per fer-los canviar immediatament d'opinió. Els russos van fer servir impunement les seves bombes a l'Afganistan, i ningú no els va dir res. Per què no ho poden fer els americans?

SUBSIDIS D'ATUR

Faust: La gent que rep subsidis socials, pel sol fet de rebre'ls se sent encoratjada a no treballar. Certament no es pot motivar les persones a ser treballadores pagant-les per ser gandules. Admeto que, si el sistema de subsidis socials fos manejat de manera eficient, el resultat podria suposar una bona millora per l'economia. Però tots sabem que el nostre sistema de subsidis socials no és que sigui precisament ineficaç; és que és terriblement pròdig. La conseqüència  és que la nostra economia no millora en cap aspecte: no beneficia ni el ric ni el pobre. Per tant, no hi ha més remei que analitzar a fons la qüestió i decidir-se, d'una vegada per sempre, a abolir aquest sistema malgastador de subsidis o continuar sofrint els seus efectes perniciosos que debiliten tant la nostra ètica  com la salut de l'economia.
Clàudia: Bé, no hi estic d'acord. Faust pot analitzar a fons el que vulgui. Ja me les conec jo, les seves anàlisis profundes. Essent com és un pobre noi que ha tingut la bona sort de fer un bon casament, no es pot dir que conservi cap simpatia pela aturats i que mantingui punts de vista perspicaços sobre aquesta qüestió. Si el nostre sistema de subsidis socials fos aquest element tan negatiu per la nostra societat , com Faust pretén dir, aleshores la nostra economia aniria a parar a un desgavell total. Però. És a punt la nostra economia d'un desgavell total? No. De cap de les maneres. D'altra banda, si els sistema de subsidis socials és de fet un element que contribueix al bé de la nostra economia, els entrebancs menors i les recessions que aquesta pateix poden explicar-se de la següent manera: són el resultat d'un fracàs en el control de la inflació. Per tant, m'oposo directament al punt de vista de Faust i concloc que el nostre sistema de subsidis socials contribueix positivament a la millora de la nostra economia i, per aquesta raó, s'ha de mantenir.

ARMAMENTISME

Werner von Braun, un dels experts capdavanters del segle XX en física i enginyeria dels míssils, ha argumentat moltes vegades de manera correcta a favor d'un pressupost militar més elevat. Subratlla que l'URSS i les forces del Pacte de Varsòvia no pretenen res més que atacar, i ho faran d'immediat, si creuen que els míssils americans de resposta no tenen prou capacitat destructora. Evidentment, hi ha qui s'oposa a aquesta postura, però es tracta de només de ciutadans egoistes que no volen pagar el cost dels impostos necessaris per preservar la seva nació i la seva manera de viure.

PENA DE MORT

L'homicidi en primer grau s'hauria de castigar amb la pena de mort. La pena capital és tan correcta moralment com dissuasiva en la pràctica. Acabar de manera intencionada amb la vida d'un altre ésser humà, eliminar la seva existència sobre la terra  d'una vegada per sempre, és el més terrible dels actes que un home pot cometre. És sempre dolent, siguin quines siguin les circumstàncies, i tot individu prou arrogant per cometre aquest acte terrible mereix l'última pena. Evidentment, als qui s'oposen a la pena capital, els agradaria de veure com els assassins són lliurats impunes. Però, o bé se'ls executa, i s'elimina el problema, o bé al cap de poc són de nou al carrer per matar una altra vergada. Naturalment , hi ha liberals irresoluts i cristians sentimentals que sostenen que la pena capita és cruel  i inhumana. Argumenten que executar assassins és no solament erroni, sinó que tampoc és un mitjà adequat l'exercici de la dissuasió. No obstant això, a Califòrnia, els últims anys, d'ençà que es va restituir la pena capital, la incidència d'assassinats ha disminuït de fet. I això ha de ser veritat de tots els Estats Units, perquè Califòrnia marca la pauta per la resta de la nació. I, com a bon ciutadà americà, concloc en conseqüència que hem de recolzar enèrgicament la pena capital per a tots els casos d'homicidi en primer grau.

 FEMINISME

Clàudia: Les dones haurien de tenir igual autoritat que els homes en tot el que fa referència a la família.
Faust: Però les dones no són capaces de substituir els homes com a caps de família ni de sotmetre els seus marits a les seves ordres, tal com vosaltres, les feministes, amb tantes ganes desitgeu.
Clàudia: Això no és cert. Pensa en les parelles que coneixes. Sempre les dones són més capaces que els homes. Quant al caràcter, son més fortes que els homes -que no són més que uns nens grans, com tu.
Faust: Bé, jo crec que s'ha de deixar que l'home sigui el cap de família o bé la família caurà en l'anarquia. ¿No és el que diu la Bíblia? Si Adam hagués sortit de la costella d'Eva, llavors se'n podria deduir la supremacia de la dona. Però no va ser així! Va ser Eva qui va sortir de la costella d'Adam. Això prova concloentment que una dona no ha de frruir de l'autoritat decisiva dins la família.
Clàudia: I tu no ets més que un vulgar mascle egoista!
Faust: Però som els homes els qui escrivim la història!

Assenyala els diferents tipus de fal·làcies que hagis detectat.

_________________________________________________________________________________

A l'obra titulada Juli Cèsar, Shakespeare recrea l'assassinat del cèlebre emperador romà. Brutus, un dels participants a l'assassinat, ha de sortir a donar una explicació al poble de Roma, i ho fa amb un discurs que és un exercici magistral de retòrica. Si llegeixes amb atenció podràs detectar-hi algunes de les fal·làcies que has treballat.

CIUTADÀ III. - El noble Brutus ha pujat: silenci!
BRUTUS.- Sigueu pacients fins a la fi. Romans, compatricis i amics! Escolteu la defensa de la meva causa, i calleu perquè pugueu sentir-la. Creieu-me pel meu honor, i, perquè em pugueu creure, respecteu el meu honor. Censureu-me amb el vostre seny, i desperteu el vostre bon sentit perquè pugueu jutjar més bé. Si en aquesta assemblea hi ha algun amic de Cèsar, però algun amic de debò, jo li dic que l'amor que Brutus sentia per Cèsar no era inferior al seu. I, si, aleshores, aquest amic pregunta per què Brutus s'ha aixecat contra Cèsar, aquí va la meva resposta: jo estimava Cèsar, però estimava més Roma. ¿Preferiríeu que Cèsar visqués i que moríssiu tots esclaus a que Cèsar sigui mort i visqueu tots lliures? Com que Cèsar m'estimava, jo el ploro; com que era afortunat, me n'alegro; com que era valent, l'honoro; però, com que era ambiciós, jo l'he mort. Aquí hi ha llàgrimes pel seu afecte; alegria per la seva fortuna; honor pel seu coratge, i, per la seva ambició, la mort. ¿Qui hi ha aquí tan baix que vulgui ésser esclau? Si n'hi ha un, que parli, perquè és a ell que jo acabo d'ofendre. ¿Qui hi ha aquí tan bàrbar que no vulgui ésser romà? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. ¿Qui hi ha aquí tan vil que no vulgui estimar la seva pàtria? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. Espero una resposta!
 TOTS. - Ningú, Brutus, ningú!
 BRUTUS.- Doncs aleshores no he ofès ningú. No he fet a Cèsar més del que vosaltres podeu fer a Brutus. Tot l'assumpte de la seva mort està registrat al Capitoli. No se li ha rebaixat la seva glòria, perquè n'era digne, ni s'han exagerat les ofenses per les quals ha sofert la mort.
     (Entren ANTONI i altres, amb el cos de CÈSAR)
Aquí ve el seu cos, plorat per Marc Antoni, que, encara que no hagi pres part en aquesta mort, en rebrà el benefici amb un lloc a la república; ¿qui de vosaltres no en tindrà un? Amb això em retiro, dient que, si, pel bé de Roma, he mort el meu millor amic, conservo el mateix punyal per a mi mateix, per si plau a la meva pàtria reclamar la meva mort.
TOTS. - Visca Brutus! Visca, visca!
                                                                             Shakespeare, W., Juli Cèsar, (acte III, escena II), 1623

1. Et semblen convincents els arguments de Brutus? Per què?
2. Quines fal·làcies hi detectes?
3. Hi ha bones raons que puguin justificar l'assassinat d'un tirà?

Per què serveix la filosofia?

Quan algú pregunta per a què serveix la filosofia, la resposta ha de ser agressiva ja que la pregunta es pren per irònica i mordaç. La filosofia no serveix ni a l’Estat ni a l’Església, que tenen altres preocupacions. No serveix a cap poder establert. La filosofia serveix per entristir. Una filosofia que no entristeix o no contraria algú no és una filosofia. Serveix per detestar l’estupidesa, fa de l’estupidesa una cosa vergonyosa. Només té aquest ús: denunciar la baixesa del pensament sota totes les seves formes. ¿Existeix alguna disciplina, fora de la filosofia, que es proposi la crítica de totes les mistificacions, sigui quin sigui el seu origen i la seva finalitat? Denunciar totes les ficcions sense les quals les forces reactives no podrien prevaler. Denunciar, en la mistificació, aquesta barreja de baixesa i estupidesa que forma també la sorprenent complicitat de les víctimes i dels autors. En fi, fer del pensament alguna cosa agressiva, activa, afirmativa. Fer homes lliures, és a dir, homes que no confonguin els fins de la cultura amb el profit de l’Estat, la moral o la religió. Combatre el ressentiment, la mala consciència, que ocupen el lloc del pensament. Vèncer el que és negatiu i els seus falsos prestigis. Qui, a excepció de la filosofia, s’interessa per tot això? 

Deleuze, G., Nietzsche i la filosofia.

(Examen PAU 2002-2003)
El comentari
Josep-Maria Terricabras

1.- Expliqueu breument quina és la idea principal del text. 

Amb aquest text, Deleuze es proposa explicar quina utilitat té la filosofia i combatre el prejudici segons el qual l’activitat filosòfica no serveix per a res. Segons ell (però alhora des d’una perspectiva nietzscheana, ja que el fragment forma part d’una obra que parla de Nietzsche) la filosofia té un objectiu absolutament diferent de la resta d’activitats humanes. No serveix els interessos de ningú sinó que es proposa desemmascarar la falsedat, l’estupidesa, la baixesa intel·lectual. Deleuze posa en relació la filosofia amb la llibertat perquè fer filosofia és l’única manera d’alliberar-nos de la confusió en què vivim immersos, dels interessos barrejats de la política, la moral o la religió, que amb tots els seus prejudicis (mistificació, ficció, mala consciència, ressentiment) esclavitzen la nostra manera de pensar i veure el món.
 

2.- Què vol dir “la filosofia serveix per entristir”?

Aquesta expressió vol posar de relleu que l’activitat filosòfica no pot deixar indiferent. No serveix per tranquil·litzar-nos sinó per inquietar-nos. De fet, el principal objectiu de la filosofia és plantejar-se interrogants, fer-se preguntes, i una pregunta, quan és una bona pregunta, és sempre motiu d’inquietud perquè fins que no hi donem resposta no estem en pau. A més, moltes de les preguntes que genera la filosofia no tenen una única resposta; a vegades, de fet, no tenen cap resposta definitiva, del tot acabada, sinó que ens hi anem apropant a poc a poc i des de punts de vista diversos. És per això que Deleuze diu que la filosofia serveix per entristir, perquè ens situa en una espiral de recerca que pot resultar apassionant però que és tot el contrari de la calma i la tranqui·litat que té aquell qui està convençut de saber-ho tot i haver donar resposta a totes les preguntes.

La comunicació no verbal

Sovint és més important no què diem sinó com ho diem.

La comunicació no verbal permet expressar terror, simpatia, avorriment ... . I sens dir res!

Un simple sí pot significar: m'ho passaré molt bé, sempre em fas fer el mateix, t'ho creus? ...

El llenguatge no verbal expressa els nostres sentiments en un 90%. Això vol dir que de fet anomenem comunicació a quelcom que no ho és.

Quan comunicació verbal i no verbal es contradiuen sempre creiem la no verbal.

Per què?

Perquè és molt reflexa i per tant no la podem controlar gaire. És molt més difícil mentir amb el cos que parlant.

Existeixen algunes mentides tolerades, d'altres acceptades i algunes encoratjades.

En l'estudi de la comunicació no verbal hi ha dos conceptes que cal tenir clars:  

a) gestos: aixecar la mà, el polse cap amunt, O.K, d'acord, no ho sé

No necessiten paraules. i

b)  il·lustradors. Necessiten "traductors"

Tipus d'i·l·lustradors:

Codis no verbals

1. Actuacions: associades a la veu o al cos

a) Paralingüístiques

Van juntes amb el llenguatge, ens diuen més de l'emisor que del que es diu (Withney Huston o Elvis Presley)

Parlar baixet, cridar ...

Què podem dir a propòsit de la veu e la gent?

L'edat (amb un marge d'error de nou anys)

Els sexe (amb un marge d'error d'un 10%)

I del físic (res!)

b) Kinèsiques

Coneixem algú. En què ens fixem? Ens allò desitjable. Els caràcters secundaris -lligats a estereotips-

Podem conèixer l'estatus d'algú pels seus moviments. Hi ha algunes regles molt estranyes ...

A la cultura occidental hi ha menys contacte físic en públic

2. Artificials

Per lliurar missatges a l'exterior: són inequívocs: rellotges, cotxes... (sovint triem artefactes en comptes de persones). Heus aquí el poder de la publicitat.

3. Codis en l'espai i temporals.

"Waiting on line" a les diferents cultures ...

Número de festes 15-20-45 ...

Rubert de Ventós. Des del llenguatge i les frases fetes

III. Des del llenguatge i les frases fetes

Vàrem veure el dia passat una colla d'hàbits mentals, d'esquemes perceptius, de mecanismes de resposta, de sistemes d'expectatives i d'usos socials que ens permeten de «veure-hi clar» de bell antuvi, expeditivament, i acabàvem suggerint que totes aquestes maneres de veure-hi clar poc se­rien possibles si no es sustentessin o coagulessin en un llenguatge. Un llenguatge que, diem, és tota una manera de veure el món, tota una teoria que incorporem, sense adonar-nos-en, pel sol fet de parlar un idioma. Avui hem de començar, doncs, per veure, per uns moments si més no, quina és aquesta «teoria» que duu tot idioma incorporat, i mostrar després com i per què la filosofia tracta de portar-nos més enllà o més ençà, més al fons o a un altre lloc d'on naturalment, imperceptible­ment, ens duen el lèxic i la sintaxi que emprem.

Que un llenguatge és en certa manera una teo­ria o una visió de les coses es fa prou palès en tots els refranys, en totes les dites i frases fetes que utilitzem ja com a «blocs semàntics» i que varien sensiblement d’una llengua a una altra, d'un país a un altre. Es tracta d'expressions que comporten ja una certa concepció del món —més o menys pragmàtica o irònica, més o menys as­senyada o agosarada— de manera que podríem dir, sense exagerar massa, que n'hi ha prou amb aprendre'n la llengua per adquirir quelcom de l'esprit francès, de l'humor anglès o del seny ca­talà... D’aquí també que tota traducció no pugui ser gaire més que una aproximació a I'original. És clar que podem traduir al castellà "plorami­ques", "primmirat" o "somiatruites" per "quejica", "meticuloso" o "fantasioso", però de seguida veiem que en aquesta «versió» d'una llengua a l'altra se'ns han vessat molts matisos pel camí. Avui ma­teix, quan venia cap aquí, el taxista que em duia, indignat perquè el tràfic era atapeit i anava molt lent, m'ha dit literalment: «esa colla de perezosos ya se afañan más, ya, a la hora de plegar». «Colla», «plegar», «afanyar»... mots pels quals no hi ha una correspondència estricta en castellà; com no n'hi ha per «patum» o «lletraferit», aquesta ma­nera entre irònica, ressentida i tendra que tenim a casa nostra per referir-nos als Intel.lectuals...

En el límit podríem dir fins i tot que hi ha co­ses que pròpiament només poden ser, es poden fer o es poden tenir en català. Només en català es pot ser un saltataulells, un bocamoll, un panxa­contenta, un caragirat, un cagadubtes, o un poca solta. Com només en català, es pot fer un pensa­ment, fer-la petar, fer-ne un gra massa, fer la san­tíssima o fer volar coloms, explicar sopars de duro, perdre les oracions, treure foc pels queixals, pixar fora del test o no ser-hi tot. O encara tenir la mà trencada, pa a l'ull, l'os Bertran, un perdigó a l'ala, el fetge de rajada o el ronyó cobert... I crec que ja en tenim ben bé prou amb aquesta llista per entendre que no és sols que ens expressem en una llengua, sinó que és la llengua mateixa la que s'encarrega de parlar, d'expressar i potser fins i tot de pensar per nosaltres. Però això no és tot.

I no ho és tot perquè amb la nostra llengua ens ve donat no només un «contingut» de lèxic i de refranys (com qui diu els àtoms i les molècu­les lingüístiques) sinó també una certa «forma» (l'estructura sintàctica que relliga aquells àtoms o aquelles molècules) que pauta la nostra percep­ció o el nostre pensament duna manera menys evi­dent però no menys decisiva. Pensem —ja que convé ara de buscar exemples fora del català que pels indis d'Amèrica del Nord que parlen zuni, no hi ha manera de dir que «ahir va ploure». Allò que l'estructura sintàctica de la seva llengua els permet de dir és: «ahir em vaig mullar», o bé «el meu pare diu que ahír va ploure a la muntanya», o encara: «ahir vaig haver d'aixoplugar-me». Tot això és possible de dir-ho en zuni. El que no es pot és afirmar així, en general, que «ahir va ploure»: és a dir, parlar-pensar d'una manera abstracta o neutral. Cal sempre fer explícita l'experiència o la relació personal de qui parla amb allò de què parla («vaig mullar-me», etc.), i això, és clar, dóna o reforça una visió concreta o existencial de Ies coses en la qual l'individu s'hi veu sempre im­plicat.

O no cal que anem tan lluny: en tenim prou amb fixar-nos què passa amb l'anglès. Nosaltres diem la lluna, el sol, l'arbre, la casa: hi ha coses que són masculines, i n'hi ha d'altres que són feme­nines. En anglès no: en anglès totes les «coses» (inclosos els infants i exclosos els animais domès­tics, la qual cosa és també prou significativa) són neutres: ni són he ni són she sinó it. I això ja ens mostra que la parla catalana (o francesa o cas­tellana) comporta una visió més viva, més animis­ta, més sexual de les coses que no pas l'anglesa. Sense adonar-nos-en, doncs, en parlar catala, par­lem (i pensem) duna manera més «sexuada» que en parlar anglès.

Per altra banda, i tornant ara al lèxic i als mots mateixos, cal tenir en compte que les parau­les d'una llengua són de fet metàfores que hom ja ha oblidat que ho eren. N'hi ha prou de vegades amb fixar-se en l'etimologia o en l'estructura d'un mot per adonar-se que originàriament era una «imatge» més o menys visual o analògica: ab-­solució o dis-solució, a-terrar, anti-pàtic, escar­bat o gall d'indi. És el que comprovem també per poc que ens fixem una mica en les frases que utilitzem: parlem, per exemple, del cap de govern, del cor d'un problema, o de la base d'un argument. I és clar que una llengua on no es digués «el cor» sinó «les entranyes» d'un problema tindria/donaria una visió distinta del que és un problema. […]

Precisament perquè els mots duen ja tota una càrrega de significacions establertes, en voler nos­altres expressar un sentiment o una idea nous, específics, molt nostres o íntims, sentim que el llenguatge és massa groller o massa genèric; que representa els interessos comunicatius de la co­munitat més que no pas els interessos expressius de la nostra personalitat. Sentim... sentim una emoció peculiar que no és ben bé enveja, ni ressentiment, ni odi, ni ràbia... Però per comunicar-la ens cal reduir-la a un d'aquests mots que sentim sempre que són alhora massa precisos i massa convencionals. I ho sentim més com més intensa és I'emoció. D'aquí que la temptació a violar o a prescindir del llenguatge sigui tant més forta com més potent és la idea o el sentiment que volem expressar: d'aquí que la temptació dels neologismes i, en darrer terme, del silenci —del «silenci clar» de què parla encara Riba— sigui pròpia de filòsofs i d'amants, d'artistes i de místics. De tots aquells, en definitiva, que volen dir una experiència o una idea absolutament íntima i peculiar.

Però abans i tot que aquests mots, existeix ja, mediatitzant la nostra experiència, el llenguatge dels signes i de les nomenclatures que ens envol­ten físicament. De quins signes es tracta? Imagi­neu que us dic que visc al carrer Madrazo 26. En dir-vos-ho no us dono només la meva adreça, sinó que us estic informant també, de passada, de tot un món en el qual visc: duna societat on els carrers tenen nom (Madrazo, Calvet) i les cases tenen número (26, 28). I bé, tots sabeu que do­nem nom a les coses que ens semblen importants, significatives, qualitatives, i que donem un número a les coses que ens semblen merament quantitati­ves (per això, a la policía o a la guàrdia civil, els seus membres són «números»). D'aquí que en dir­-vos que visc a Madrazo 26 ja us estigui comuni­cant també que visc a una societat on els carrers són allò significatiu i les cases són allò residual; una societat, si parléssim en termes estilístics, més barroca que renaixentista. De la mateixa ma­nera que si us digués, com passa a Nova York, que visc al carrer 46 o, com passa cada cop més aquí, que visc a l'Edifici «Torres Blanques» o «Acapulco», expressaria tot el contrari. I no cal dir que «dic» més encara en informar a algú que visc a José Antonio o a Corts Catalanes, a la plaça Calvo Sotelo o a la plaça Macià.

                                                                     RUBERT DE VENTÓS, X., Per què filosofia?

Hegel: matèria i esperit

"Mas en el Hombre, la identidad no es solamente su cuerpo en sentido lato: es su "ser innato" en general, es decir, su "no haberlo hecho". Primero trátase de la "naturaleza" innata del Hombre, o sea de todo lo que existe en él por la única herencia biológica: su "carácter", sus "talentos", sus "gustos", etc. Pero ese no haberse hecho "idéntico" y "natural" en el Hombre es también todo lo que penetra en él de manera puramente pasiva, todo lo que es y hace "por hábito" o "automáticamente" por tradición, por imitación etc., es decir, por simple "inercia". También es el simple hecho de haber nacido "esclavo o "libre". Para Hegel esta mentada "libertad" puramente innata (así como la nobleza hereditaria, y en general el pertenecer a una "clase") sólo es un carácter natural o animal que no tiene nada que ver con la verdadera libertad humana, adquirida activamente por la Lucha o el Trabajo: un hombre es libre únicamente cuando él mismo se hace libre.

 

Se trata de una Lucha a muerte por el Reconocimiento o más exactamente del Riesgo de la vida que esa Lucha implica. El Deseo de Reconocimiento que provoca la Lucha es el deseo de un deseo, es decir, de algo que en realidad no existe: querer hacerse "reconocer" es querer hacerse aceptar como un "valor" positivo, vale decir, hacerse "desear". Querer arriesgar su vida, que es toda la realidad del ser viviente, en provecho de algo que no existe v que no puede existir como existen las cosas reales inertes o sólo vivientes, significa negar lo dado que se es en si mismo, como ser libre o independiente de ello.

 

Ningún animal puede suicidarse por simple vergüenza o por pura vanidad; ningún animal arriesga su vida para tomar o recuperar una bandera, para ganar galones o para ser condecorado: los animales jamas realizan luchas sangrientas por puro prestigio cuya única recompensa es la gloria que de allí resulta y que no pueden ser explicadas ni por el instinto de conservación (defensa de la vida o búsqueda del alimento) ni por el de reproducción; jamás un animal se ha batido a duelo para lavar una afrenta que haya lesionado alguno de sus intereses vitales, del mismo modo que ninguna hembra ha muerto "defendiendo su honor" contra un macho. Por actos negadores de ese género es que el Hombre realiza y manifiesta su libertad, vale decir, la humanidad que lo distingue del animal.

 

A. Kojève, La dialéctica de lo real y la idea de la  muerte en Hegel.

PREGUNTES DE COMPRENSIÓ DEL TEXT

Després de contestar les preguntes mira la següent escena de la pel·lícula Rebelde sin causa i explica en quin sentit aquesta escena il·lustra la tesi de Hegel
  

1.  Què entén Hegel per "identitat" de l'home o "ésser innat"?
2. Coincideix amb allò estrictament natural o biològic, o també engloba aspectes culturals? Quins?
3. Com s'adquireix la vertadera llibertat segons Hegel?
4. Busca exemples que il·lustrin que l'home és capaç d'arriscar tot el que té per tal de fer-se valdre o per tal que se li reconegui la dignitat.
5. La teva dignitat és una cosa o una realitat física com, per exemple, el color dels ulls? Busca les diferències.
6. Per què arriscar la vida per tal que els altres et reconeguin és afirmar-se com a ésser lliure i independent? Independent de què?
7. Segons Hegel, per quins valors l'home és capaç d'arriscar la vida?
8. Es tracta de sentiments naturals o artificials?
9. Busca exemples de les lluites sagnants que no poden explicar-se per cap instint de conservació o de reproducció.
10. Què és, doncs, allò que ens distingeix dels animals segons Hegel?

Descartes: monisme i dualisme

MONISME I DUALISME

"Jo redueixo a dos els sistemes filosòfics sobre l'ànima de l'home. El primer, i el més antic, és el sistema del materialisme; el segon és el de l'espiritualisme. […] L'home és una màquina tan complexa que és impossible de fer-se'n de bon principi una idea clara i, conseqüentment, de definir-la. És per això que totes les recerques que els més grans filòsofs han fet a priori, és a dir, volent-se servir d'alguna manera de les ales de l'esperit, han estat vanes. Així, doncs, no és sinó a posteriori, cercant d'esclarir l'ànima com a través dels òrgans del cos, que hom pot, no dic pas descobrir amb evidència la natura mateixa de l'home, sinó atànyer el grau més alt de probabilitat possible sobre aquesta qüestió."

J.O La Mettrie, L'home màquina; 1748

"La natura m’ensenya també per aquests sentiments de dolor, de fam, de set, etc., que no sóc pas solament allotjat dins el meu cos, així com un pilot dins el seu navili, sinó, en lloc d’això, que hi sóc conjuntat molt estretament i tan confós i barrejat, que componc com un sol tot amb ell. Car, si això no fos així, quan el meu cos és ferit, no sentiria per això dolor, jo que no sóc més que una cosa que pensa, sinó que percebria aquesta ferida per l’enteniment sol, com un pilot percep per la vista si alguna cosa es trenca en els seu vaixell; i, quan el meu cos té la necessitat de beure o de menjar, coneixeria això mateix, sense ésser-ne advertit pels sentiments confusos de fam, de set i dolor. Car, en efecte, tots aquests sentiments de fam, de set, de dolor, etc., no són altra cosa que certes maneres confuses de pensar, que provenen i depenen de la unió i com de la barreja de l’esperit amb el cos."

Descartes, René., Meditacions metafísiques, VI. Barcelona: Edicions de 1984, 1995. pp 141

1. Segons La Metrie, és possible fer una recerca científica de l'ànima? I segons Descartes?

2. Quina posició defensa Feuerbach quan diu que "L'home és allò que menja"?

3. I Carnap quan diu "Totes les proposicions de psicologia descriuen esdeveniments físics"

4. Busca informació sobre el panteisme. És una posició monista o dualista? I el cristianisme?

Al fil d'una conferència de Gregorio Luri

EL NAIXEMENT DEL MITE DEL PROGRÉS (Figueres, 16 de desembre)

Un dels trets de la postmodernitat és la crisi de la idea de progrés. Vivim una època de desconfiança i perplexitat.

La idea il·lustrada de progrés l'entén com:

1. Lineal i continu

2. Acumulatiu i inevitable

3. Necessari (inscrit en la natura i en la història)

Els factors de la desconfiança actual són: la consciència ecològica, l'art, la imaginació. Tenim  la sensació que no ens en sortirem de la crisi. Creiem que tot és cíclic. El futur fa por.

Som conscients que l'atzar no es pot domesticar.

Miguel Delibes, al final de la seva novel·la El camino fa dir a un dels protagonistes que progressar és treballar menys per guanyar més. El somni dels nostres avis.

Aquesta confiança es concreta en la idea que la salvació vindrà per dos camins: la ciència i la tecnologia. Amb guanys sense pèrdues. Però cal un saber d'un altre tipus.

El dubte sobre el progrés ens fa cínics i això no pot ser.

Quatre idees del món arcàdic:

Citacions d'Ovidi, etc. La idea es manté en els contes infantils.

El primer crític d'aquesta idea és Plató. L'home arcàdic no és autònom -diu- I trasllada aquest món cap al futur.

Amb el cristianisme la idea de progrés adquireix una nova dimensió: la història té un sentit.

Al segle XVIII es desenvolupa la idea forta de progrés: Francis Bacon, Adam Smith, Condorcet, Saint-Simon ...

Amb la revolució russa de 1917 Trotski descriu el progrés. ... I Spencer el veu com una necessitat.

El cinisme, el pessimisme i el perspectivisme arriben més tard. Una data simbòlica podria ser la de l'enfonsament del Titànic (1911).

La situació del Titànic és la nostra, però no podem parar les màquines. Tenim una imatge diferent de la de les persones que el van dissenyar.

Ironia: a Txernòbil hi ha encara una estàtua de Prometeu.

La crítica més forta a la idea de progrés la podem fer partint de la distinció aristotèlica entre objectes que tenen natura i objectes de cultura. Avui en canvi podem parlar de no-llocs i no-coses.

Èsquil: Prometeu portà el foc i l'esperança cega. Avui no teoritzaré aquest concepte, però crec que cal creure, cal esperança.

Sòcrates: sentència i mort

Socrates: el judici (2a part)

Sòcrates (1a part)

Sòcrates: la ironia

Sòcrates: l'intel·lectualisme moral

Descartes: els animals-màquina

"És també una cosa molt remarcable que, encara que hi hagi animals que mostren més habilitat que nosaltres en algunes de les seves accions, així i tot, veiem que aquests mateixos animals no en mostren gens ni mica en moltes altres; de manera que allò que fan més bé que nosaltres no prova que tinguin intel·ligència, perquè en aquest cas en tindrien més que cap de nosaltres i ho farien més bé en totes les altres coses, sinó que prova més aviat que no en tenen i que és la natura la que obra en ells segons la disposició dels seus òrgans, de la mateixa manera que veiem que un rellotge, compost només de rodes i de ressorts, pot comptar les hores i mesurar el temps amb més precisió que nosaltres amb tota la nostra prudència."

DESCARTES, René., Discurs del mètode V. Barcelona: Edicions 62, 1966.

TEMA: LA DIFERÈNCIA ENTRE L'HOME I ELS ANIMALS (ELS ANIMALS-MÀQUINA)

PROBLEMA: QUINA ÉS LA DIFERÈNCIA ENTRE L'HOME I ELS ANIMALS ?

No hi ha més que una diferència de grau entre l'animal i l'home?

ESQUEMA:

• L'habilitat dels animals en determinats dominis no demostra que siguin intel·ligents
• Tot és degut a mecanismes corporals

TESI: Entre l'home i l'animal hi ha una diferència essencial

Què és l'home? (redes)

REDES 427 Ahora sabemos qué és un humano

Activitat voluntària: visona els 24 primers minuts i contesta les preguntes:

a) Segons Edurad Punset, quines característiques es consideraven anteriorment com exclusives dels humans?

Podries relacionar-les amb algun filòsof? Per què ja no ens serveixen?

b) Què opina Felipe Fernández sobre la diferència entre homes i animals?

b) Què s'ha descobert sobre els dofins? I sobre els micos? I sobre les balenes? I sobre els elefants?

c) Quan va sorgir el desig de diferenciar-nos dels animals?

e) Què pensen la gent que estima els gossos sobre els seu sentiments?

d) Tenint en compte el que has vist i el que hem explicat a classe dóna la teva opinió personal sobre la possibilitat de trobar una diferència específica dels humans?