III. Des del llenguatge i les frases fetesVàrem veure el dia passat una colla d'hàbits mentals, d'esquemes perceptius, de mecanismes de resposta, de sistemes d'expectatives i d'usos socials que ens permeten de «veure-hi clar» de bell antuvi, expeditivament, i acabàvem suggerint que totes aquestes maneres de veure-hi clar poc serien possibles si no es sustentessin o coagulessin en un llenguatge. Un llenguatge que, diem, és tota una manera de veure el món, tota una teoria que incorporem, sense adonar-nos-en, pel sol fet de parlar un idioma. Avui hem de començar, doncs, per veure, per uns moments si més no, quina és aquesta «teoria» que duu tot idioma incorporat, i mostrar després com i per què la filosofia tracta de portar-nos més enllà o més ençà, més al fons o a un altre lloc d'on naturalment, imperceptiblement, ens duen el lèxic i la sintaxi que emprem.
Que un llenguatge és en certa manera una teoria o una visió de les coses es fa prou palès en tots els refranys, en totes les dites i frases fetes que utilitzem ja com a «blocs semàntics» i que varien sensiblement d’una llengua a una altra, d'un país a un altre. Es tracta d'expressions que comporten ja una certa concepció del món —més o menys pragmàtica o irònica, més o menys assenyada o agosarada— de manera que podríem dir, sense exagerar massa, que n'hi ha prou amb aprendre'n la llengua per adquirir quelcom de l'esprit francès, de l'humor anglès o del seny català... D’aquí també que tota traducció no pugui ser gaire més que una aproximació a I'original. És clar que podem traduir al castellà "ploramiques", "primmirat" o "somiatruites" per "quejica", "meticuloso" o "fantasioso", però de seguida veiem que en aquesta «versió» d'una llengua a l'altra se'ns han vessat molts matisos pel camí. Avui mateix, quan venia cap aquí, el taxista que em duia, indignat perquè el tràfic era atapeit i anava molt lent, m'ha dit literalment: «esa colla de perezosos ya se afañan más, ya, a la hora de plegar». «Colla», «plegar», «afanyar»... mots pels quals no hi ha una correspondència estricta en castellà; com no n'hi ha per «patum» o «lletraferit», aquesta manera entre irònica, ressentida i tendra que tenim a casa nostra per referir-nos als Intel.lectuals...
En el límit podríem dir fins i tot que hi ha coses que pròpiament només poden ser, es poden fer o es poden tenir en català. Només en català es pot ser un saltataulells, un bocamoll, un panxacontenta, un caragirat, un cagadubtes, o un poca solta. Com només en català, es pot fer un pensament, fer-la petar, fer-ne un gra massa, fer la santíssima o fer volar coloms, explicar sopars de duro, perdre les oracions, treure foc pels queixals, pixar fora del test o no ser-hi tot. O encara tenir la mà trencada, pa a l'ull, l'os Bertran, un perdigó a l'ala, el fetge de rajada o el ronyó cobert... I crec que ja en tenim ben bé prou amb aquesta llista per entendre que no és sols que ens expressem en una llengua, sinó que és la llengua mateixa la que s'encarrega de parlar, d'expressar i potser fins i tot de pensar per nosaltres. Però això no és tot.
I no ho és tot perquè amb la nostra llengua ens ve donat no només un «contingut» de lèxic i de refranys (com qui diu els àtoms i les molècules lingüístiques) sinó també una certa «forma» (l'estructura sintàctica que relliga aquells àtoms o aquelles molècules) que pauta la nostra percepció o el nostre pensament duna manera menys evident però no menys decisiva. Pensem —ja que convé ara de buscar exemples fora del català que pels indis d'Amèrica del Nord que parlen zuni, no hi ha manera de dir que «ahir va ploure». Allò que l'estructura sintàctica de la seva llengua els permet de dir és: «ahir em vaig mullar», o bé «el meu pare diu que ahír va ploure a la muntanya», o encara: «ahir vaig haver d'aixoplugar-me». Tot això és possible de dir-ho en zuni. El que no es pot és afirmar així, en general, que «ahir va ploure»: és a dir, parlar-pensar d'una manera abstracta o neutral. Cal sempre fer explícita l'experiència o la relació personal de qui parla amb allò de què parla («vaig mullar-me», etc.), i això, és clar, dóna o reforça una visió concreta o existencial de Ies coses en la qual l'individu s'hi veu sempre implicat.
O no cal que anem tan lluny: en tenim prou amb fixar-nos què passa amb l'anglès. Nosaltres diem la lluna, el sol, l'arbre, la casa: hi ha coses que són masculines, i n'hi ha d'altres que són femenines. En anglès no: en anglès totes les «coses» (inclosos els infants i exclosos els animais domèstics, la qual cosa és també prou significativa) són neutres: ni són he ni són she sinó it. I això ja ens mostra que la parla catalana (o francesa o castellana) comporta una visió més viva, més animista, més sexual de les coses que no pas l'anglesa. Sense adonar-nos-en, doncs, en parlar catala, parlem (i pensem) duna manera més «sexuada» que en parlar anglès.
Per altra banda, i tornant ara al lèxic i als mots mateixos, cal tenir en compte que les paraules d'una llengua són de fet metàfores que hom ja ha oblidat que ho eren. N'hi ha prou de vegades amb fixar-se en l'etimologia o en l'estructura d'un mot per adonar-se que originàriament era una «imatge» més o menys visual o analògica: ab-solució o dis-solució, a-terrar, anti-pàtic, escarbat o gall d'indi. És el que comprovem també per poc que ens fixem una mica en les frases que utilitzem: parlem, per exemple, del cap de govern, del cor d'un problema, o de la base d'un argument. I és clar que una llengua on no es digués «el cor» sinó «les entranyes» d'un problema tindria/donaria una visió distinta del que és un problema. […]
Precisament perquè els mots duen ja tota una càrrega de significacions establertes, en voler nosaltres expressar un sentiment o una idea nous, específics, molt nostres o íntims, sentim que el llenguatge és massa groller o massa genèric; que representa els interessos comunicatius de la comunitat més que no pas els interessos expressius de la nostra personalitat. Sentim... sentim una emoció peculiar que no és ben bé enveja, ni ressentiment, ni odi, ni ràbia... Però per comunicar-la ens cal reduir-la a un d'aquests mots que sentim sempre que són alhora massa precisos i massa convencionals. I ho sentim més com més intensa és I'emoció. D'aquí que la temptació a violar o a prescindir del llenguatge sigui tant més forta com més potent és la idea o el sentiment que volem expressar: d'aquí que la temptació dels neologismes i, en darrer terme, del silenci —del «silenci clar» de què parla encara Riba— sigui pròpia de filòsofs i d'amants, d'artistes i de místics. De tots aquells, en definitiva, que volen dir una experiència o una idea absolutament íntima i peculiar.
Però abans i tot que aquests mots, existeix ja, mediatitzant la nostra experiència, el llenguatge dels signes i de les nomenclatures que ens envolten físicament. De quins signes es tracta? Imagineu que us dic que visc al carrer Madrazo 26. En dir-vos-ho no us dono només la meva adreça, sinó que us estic informant també, de passada, de tot un món en el qual visc: duna societat on els carrers tenen nom (Madrazo, Calvet) i les cases tenen número (26, 28). I bé, tots sabeu que donem nom a les coses que ens semblen importants, significatives, qualitatives, i que donem un número a les coses que ens semblen merament quantitatives (per això, a la policía o a la guàrdia civil, els seus membres són «números»). D'aquí que en dir-vos que visc a Madrazo 26 ja us estigui comunicant també que visc a una societat on els carrers són allò significatiu i les cases són allò residual; una societat, si parléssim en termes estilístics, més barroca que renaixentista. De la mateixa manera que si us digués, com passa a Nova York, que visc al carrer 46 o, com passa cada cop més aquí, que visc a l'Edifici «Torres Blanques» o «Acapulco», expressaria tot el contrari. I no cal dir que «dic» més encara en informar a algú que visc a José Antonio o a Corts Catalanes, a la plaça Calvo Sotelo o a la plaça Macià.
RUBERT DE VENTÓS, X., Per què filosofia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada