La pitxa un lio: La corrupció i l'anell de Giges.

La pitxa un lio: La corrupció i l'anell de Giges.: En sus libros de La República el filósofo Platón cuenta una leyenda que resulta muy útil para entender por qué en la vida cotidiana se prod...

Platón, los derechos humanos y el hombre elefefante

http://luisroca13.blogspot.com.es/2013/11/platon-popper-y-el-hombre-elefante.html

L'anell de Giges

L'anell de Giges

«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta turmenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.»

       PLATÓ, La República.

Llegeix el text i contesta les preguntes.

1. Apunta les paraules que no entenguis i cerca-les al diccionari.
2. Fes un resum de la història en 5 línies.
3. Com s'adona Giges de que ha esdevingut invisible?
4. Què fa quan ha comprovat que és invisible?
5. En què creus que ens vol fer pensar aquest conte?
6. Què faries si fossis invisible?
7. Què passaria si tots fóssim invisibles?
8. Fes un dibuix amb llapis de l'escena que trobis més important del conte.

Descartes vs Plató

Comparación entre la teoría del conocimiento de Platón y Descartes.

Puntos a tener en cuenta de cara a la comparación.

• Lucha contra el relativismo y el escepticismo.

• Importancia de las matemáticas.

• Conocimiento de lo universal; caracterización de las ideas; papel del sujeto de

conocimiento.

• Valoración de la experiencia sensible.

• Innatismo epistemológico.

• Racionalismo e intuición intelectual.

• Método y estructura.

• Propósito reformador de la filosofía.

Aunque entre Platón y Descartes pasan más de dos mil años vamos a encontrar muchas semejanzas entre la principal figura de la Filosofía Antigua y el padre de la Modernidad filosófica al comparar sus teorías del conocimiento. Pero no podemos olvidar que la filosofía del autor francés iniciará una nueva forma de plantearse los problemas filosóficos que culminará con Kant.

En primer lugar tanto Platón como Descartes coinciden en luchar contra aquellas escuelas filosóficas que niegan la existencia o la incognoscibilidad de la verdad. Así, el filósofo griego se enfrenta al relativismo de los sofistas que considera que no existen verdades absolutas. En la misma línea, Descartes busca refutar el escepticismo de autores como Montaigne que sostiene que el ser humano no puede conocer la verdad.

Ambos filósofos comparten una especial predilección por las matemáticas: en el caso de Platón, mediante la influencia del pitagorismo, el conocimiento de los objetos matemáticos es un paso intermedio para el conocimiento de las Ideas. En el dintel de la puerta de la Academia de Platón es conocida la advertencia: “Que nadie entre aquí sin saber matemáticas”. Del mismo modo Descartes, debido a su formación matemática, considera que el conocimiento matemático es una forma de conocimiento modélico del que tiene que tomar nota la filosofía para reconstruir todo el edificio del saber.

Para ambos filósofos conocer es conocer lo universal. Pero, ¿Cómo caracterizamos lo universal? Ambos filósofos nos hablan de “ideas” pero la caracterización que hacen de estas es distinta. En Platón las ideas son entidades subsistentes que se encuentran en un mundo aparte, no en la mente del sujeto de conocimiento. Para Descartes, al contrario, las ideas son mentales, es decir, son contenidos de conciencia, de modo que cuando conocemos no conocemos las cosas en si mismas, sino mediante ideas. En relación a esto último, Platón considera que el sujeto de conocimiento conoce la verdad in situ, sin ningún tipo de representaciónhttp://filosofiasc.galeon.com/pladescompa.pdf, o elemento del sujeto.

Los dos autores comparten la idea de que la experiencia sensible no es una forma adecuada de conocimiento: así Platón nos dice que el filósofo tiene que dejar el conocimiento sensible (la caverna) para centrarse en el conocimiento inteligible. Del mismo modo el filósofo francés considera que el conocimiento de los sentidos, la experiencia sensible no es una forma de conocimiento válida, ya que la sensibilidad nos puede engañar.

Esta especie de antiempirismo hace que coincidan en la idea de que la mente no es un papel en blanco. En los dos pensadores existen ideas innatas dentro de nuestra mente principios evidentes que cuyo origen no se encuentra en la experiencia. En estesentido, podemos considerar que los dos autores, aunque con matices, son pensadores racionalistas. Para los dos la verdad se capta mediante una intuición intelectual en la que directamente la mente, el nous platónico capta lo evidente y lo verdadero.

También los dos coinciden en señalar la importancia del método de cara a asentar las bases de un conocimiento cierto y verdadero. Tanto la dialéctica como el método cartesiano tiene aspectos en común: los dos se componen de un doble movimiento que va de lo simple a lo complejo y de lo complejo a lo simple: en Platón de la multiplicidad de Ideas a la Idea de Bien y viceversa; y en Descartes de las ideas complejas a las simples, y viceversa. Así, en los dos pensadores el método es en esencia deductivo prescindiendo completamente la experiencia.

Como conclusión ambos filósofos consideran que su pensamiento tiene un propósito reformador: Platón busca crear una República justa e ideal en la que el filósofo tiene que ser educado en la verdad. Y en la misma línea Descartes persigue reconstruir todo el edificio del saber de su época. Ambos buscan cambiar con la filosofía el mundo que les rodea.

Comparación entre la antropologia de Platón y Descartes.

Descartes al igual que Platón defiende que el ser humano es un compuesto de cuerpo y alma, veamos en que se diferencian estos conceptos. Para empezar Platón considera la unión de alma y cuerpo como puramente accidental, por un lado describe el alma como   inmortal e inmaterial, y explica que ésta tiene prioridad sobre el cuerpo (material y mortal) y que constituye nuestro verdadero ser, en otras palabras Platón considera el alma como el principio vital que infunde vida y movimiento al cuerpo. Además para Platón el alma es de naturaleza divina y puede vivir separada del cuerpo (pues ha preexistido en el mundo de las ideas).

Por un lado Platón describe el cuerpo como la cárcel del alma, pues es una fuente constante de apetitos y deseos. Dicho con otras palabras el cuerpo se inclina hacia la posesión de lo material, al mundo de las cosas sensibles y el alma hacia la esfera de las ideas (mundo inteligible) donde únicamente ésta podrá alcanzar la verdad y la virtud.

Con respecto al pensamiento de Descartes hay que decir que éste explica que el ser humano está compuesto de dos substancias independientes e irreductibles entre sí: res cogitans (alma/mente) y res extensa (cuerpo/cerebro). Con esto Descartes quiere decir que el alma y el cuerpo están estrechamente unidos y que el alma (res cogitans) es una substancia diferente e independiente del cuerpo (res extensa),

Descartes (al igual que Platón) defiende que el alma puede existir sin el cuerpo (es inmortal).

Como se puede observar ambos filósofos, Platón y Descartes, defienden la separación del alma racional   y del cuerpo sensible, con una pequeña diferencia la separación que establece Descartes es más radical, porque concibe el alma y el cuerpo como dos substancias diferentes e irreductibles entre sí.

Por último, es interesante saber que para Descartes las pasiones son percepciones, sentimientos o emociones que se dan en las personas y afectan al alma. El origen de las...

Plató: La ciutat perfecta

LA CIUTAT PERFECTA (Resum de Introducció a la lectura de Plató. A. Koyré)

L'estudi de la ciutat justa serveix per comprendre la naturalesa de la justícia i la psicologia de l'ànima justa.

A la República Plató ens ofereix un esbós de la ciutat perfecta. Tanmateix, la República, l'obra més llarga de Plató i segurament la més rica, conté de tot: una moral, una política, una metafísica, un tractat d'educació, una filosofia de la història, una sociologia ... .

Què vol dir això? Quin és el tema central de l'obra?

Tant en les edicions modernes com en els manuscrits que conservem, la República, com també la majoria dels diàlegs de Plató, porta un subtítol; en aquest cas: de la Justícia. És aquest el tema principal? Es tracta d'una obra de moral o de política?

Aquestes preguntes no es poden aplicar al pensament de Plató, ni en general al pensament grec. El que preocupa Plató no és l'Estat en general, sinó l'home, no la ciutat en abstracte, sinó la ciutat justa; una ciutat justa en la que pogués viure un home just com Sòcrates sense por d'haver de ser condemnat a mort.

Plató construeix als dos primers llibres de la República aquesta ciutat justa. I ho fa partint d'un supòsit fonamental: el rebuig de la sofística, a la què oposa una concepció que podríem anomenar organicista de la societat.

La ciutat per Plató no és un conjunt d'individus, sinó un organisme espiritual, una unitat real. D'aquí que entre la seva estructura i la de l'home hi hagi una analogia. Hi ha una dependència entre individu i ciutat. L'individu no és res fora de la ciutat i la ciutat no és res senes l'individu. Per tant, és impossible estudiar l'home sense estudiar al mateix temps la ciutat de la qual forma part. Com veurem, la psicologia de l'individu i l'estructura social de la ciutat es corresponen d'una manera perfecta.

Passem doncs a l'estudi de la ciutat, del seu “naixement”.

A Plató no li interessa la història, per tant, ens parlarà d'una gènesi ideal, irreal si es vol. Tan irreal com l'explicació d'una figura geomètrica per part del geòmetra; explicació que té l'avantatge que ens fa entendre la seva naturalesa, la seva estructura, la seva essència, les seves propietats, ... (per exemple: l'esfera és el volum delimitat en fer girar una circumferència al voltant del seu diàmetre és una definició que ens fa entendre què és una circumferència).

En engendrar així la ciutat, partint d'elements abstractes com “l'home”, Plató vol que copsem la seva naturalesa i que descobrim el lloc i el paper de la justícia.

“El que engendra la ciutat és que cadascú de nosaltres necessita dels altres”. El lligam més primitiu entre els homes no és la por, com pretén Glaucó i Hobbes 2000 anys més tard, sinó la solidaritat.

En aquesta ciutat cal que hi hagi, pel bé de la comunitat divisió del treball. No tothom farà de tot, això seria estúpid i inconvenient. Hi haurà una certa especialització en determinades activitats i ocupacions. Hi haurà agricultors, pastors, artesans i comerciants. També hi haurà mariners, pilots, constructors de vaixells ...

Un cop “fundada” la ciutat tothom té alguna cosa a fer. Aquest és el gran principi de la filosofia social de Plató. Tothom ha de contribuir al bé de la ciutat fent el seu ofici.

Tanmateix, aquesta ciutat no complau Glaucó.És una ciutat humana o una ciutat de porcs?, pregunta.

Sòcrates no es proposa defensar-la. Sap que és una ciutat sana . Però puix que no és un defensor del “retorn a la naturalesa”, ni d'una ciutat sense vida espiritual, Sòcrates diu: “d'acord, fem-la més rica”. Així, apareix el luxe, les arts i els vicis. Això és inevitable.

A partir d'ara la ciutat ja no és autosuficient, haurà de fer la guerra i defensar-se dels seus veïns. Apareix una nova classe social: els guerrers.

Amb els guerrers ha aparegut un element nou, decisiu i molt important. L'exèrcit és una força., l'element poderós de la ciutat. Segons com sigui aquest (moralment parlant), o bé defensarà la ciutat o bé se n'apoderarà i la destruirà. Dit d'una altra manera, o bé serà el seu amo o el seu servidor i guardià. El guardià doncs és l'esquelet de la ciutat, és qui l'administra i la defensa.

El paper del guardià dins l'Estat és fonamental. Al llarg dels deu llibres de la República Plató pràcticament no s'ocupa de res més que del guardià. Plató creu que, en general, la gent de la classe treballadora ja sap ocupar-se de les seves coses, dels seus oficis, i a banda d'una instrucció gimnàstica i moral només cal vigilar que s'ocupin dels seus assumptes i que no s'enriqueixin massa, ja que la riquesa és poder i esdevé un assumpte públic.

Pel que fa als guardians en canvi, com la seva funció és ocupar-se dels assumptes dels altres i governar la ciutat, cal escollir-los molt acuradament i donar-los una educació especial, cal ensenyar-los el seu ofici.

La formació de la joventut és la gran preocupació de Plató i aquest fa una crítica ferotge de l'educació atenenca; aquesta, diu, no només no inculca la virtut, sinó que perverteix els joves ensenyant-los la mentida i la crueltat.

Cal començar per una reforma religiosa. A continuació es procedirà a la formació del cos i del caràcter. Se li ensenyarà gimnàstica i música (cultura general). Cal també una educació “secundària” de “lletres” i “ciències”. Però no els obligarem a aprendre (la ciència no es pot ensenyar).

Continuarem amb una “educació secundaria”; moral, religiosa i cívica. No obligant a res, valorant l'educació, no els coneixements, educant en la justícia i el caràcter amb treball i llibertat.

La selecció dels millors ja tindrà lloc automàticament. Els exercicis teòrics s'han de saber aplicar a la pràctica i la intel·ligència s'ha de completar amb la voluntat!

Als 20 anys comença la instrucció militar que es compagina amb 10 anys de formació científica. No es tracta d'adquirir coneixements útils sinó d'esdevenir savis. No es tracta de inculcar preceptes morals sinó de plantejar-los problemes.

Al 30 anys comença l'estudi de la prova més difícil (sapientia filia temporis), l'estudi de la filosofia. Cal memòria, capacitat de treball, intel·ligència .... . Reservada a uns escollits. ´Es impossible sense haver fet moltes matemàtiques.

Als 50 anys caldrà obligar a governar els que hagin superat totes els proves; no només pels honors que rebran sinó fent-los adonar que és el seu deure. Es dedicaran a la vida a la filosofia la major part del temps però acceptaran governar. La ciutat els dedicarà monuments i sacrificis públics.

Per Plató, recordem-ho, els saber justifica el poder, no la força, el destí, la natura, els déus o els diners.

El guardians faran de policia en temps de pau i d'exèrcit en temps de guerra.

Com viuen? separats: lluny dels altres ciutadans, sense família ni casa pròpia ni res privats, no tindran ni or ni plata. No faran de pare o mare. Hi haurà guarderies públiques.

Són feliços doncs tenen la satisfacció d'haver complet el seu deure.

Les altres classes acceptaran el poder els guardians? Cal que sigui acceptat, no imposat. Plató creu que una bona educació pot inculcar en la població el respecte per la jerarquia natural, el respecte pel saber.

La ciutat platònica està ordenada doncs segons els graus del saber. S'inculcarà a la ciutadania la creença en un mite: el mite dels metalls.

Quan hem acabat la ciutat ens hem adonat que aquesta és sàvia, coratjosa i temperant. Quin és el “seient” de els diferents virtuts?. El seient de la saviesa és el savi governant, el del coratge els guardians i el de la temprança tot el cos social; especialment les classes productores.

Sembla que no queda lloc per la justícia. Tanmateix, malgrat no tenir un lloc propi en cap de les classes aquesta consisteix en l'ordre, la concòrdia que regeix la ciutat sencera.

La justícia ha trobat la seva realització sense que ens adonéssim.

La justícia a l'ànima consisteix en la subordinació de les seves parts i a injustícia en el desordre i la perversió de la jerarquia natural. A l'ànima humana succeeix el mateix que a la ciutat. Hi ha justícia a l'ànima quan hi ha harmonia (salut) entre les seves parts. L'ideal platònic no és l'apatia sinó el coratge.

Poc importa si aquesta ciutat és realitzable o no, sabem que ho és des del punt de visat de les idees, i això ens ha de semblar suficient per comprendre i jutjar les ciutats imperfectes en les què hem de viure i per acostar la nostra essència, la nostra naturalesa a la de l'home savi.

Citacions de filòsofs comentades

Només sé que no sé res

Aquesta afirmació Plató la posa en boca de Sòcrates (470-399 a.C.) en un dels seus diàlegs, Apologia de Sòcrates, que dramatitza el procés i la condemna del seu mestre. En aquest diàleg Plató ens fa veure en què consisteix la vocació filosòfica i les raons veritables de la condemna del seu mestre. La sentència del tribunal i l'actitud de Sòcrates és un exemple de coratge davant la mort i ..........

El model de societat ideal que proposa Plató creieu que és factible?, creieu que és desitjable? Raoneu la vostra resposta

Imatges del mite de la caverna

https://plus.google.com/u/0/photos/117414143235715202878/albums/5492675839449939265