Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Progrés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Progrés. Mostrar tots els missatges
19 de des. 2011
Al fil d'una conferència de Gregorio Luri
EL NAIXEMENT DEL MITE DEL PROGRÉS (Figueres, 16 de desembre)
Un dels trets de la postmodernitat és la crisi de la idea de progrés. Vivim una època de desconfiança i perplexitat.
La idea il·lustrada de progrés l'entén com:
1. Lineal i continu
2. Acumulatiu i inevitable
3. Necessari (inscrit en la natura i en la història)
Els factors de la desconfiança actual són: la consciència ecològica, l'art, la imaginació. Tenim la sensació que no ens en sortirem de la crisi. Creiem que tot és cíclic. El futur fa por.
Som conscients que l'atzar no es pot domesticar.
Miguel Delibes, al final de la seva novel·la El camino fa dir a un dels protagonistes que progressar és treballar menys per guanyar més. El somni dels nostres avis.
Aquesta confiança es concreta en la idea que la salvació vindrà per dos camins: la ciència i la tecnologia. Amb guanys sense pèrdues. Però cal un saber d'un altre tipus.
El dubte sobre el progrés ens fa cínics i això no pot ser.
Quatre idees del món arcàdic:
Citacions d'Ovidi, etc. La idea es manté en els contes infantils.
El primer crític d'aquesta idea és Plató. L'home arcàdic no és autònom -diu- I trasllada aquest món cap al futur.
Amb el cristianisme la idea de progrés adquireix una nova dimensió: la història té un sentit.
Al segle XVIII es desenvolupa la idea forta de progrés: Francis Bacon, Adam Smith, Condorcet, Saint-Simon ...
Amb la revolució russa de 1917 Trotski descriu el progrés. ... I Spencer el veu com una necessitat.
El cinisme, el pessimisme i el perspectivisme arriben més tard. Una data simbòlica podria ser la de l'enfonsament del Titànic (1911).
La situació del Titànic és la nostra, però no podem parar les màquines. Tenim una imatge diferent de la de les persones que el van dissenyar.
Ironia: a Txernòbil hi ha encara una estàtua de Prometeu.
La crítica més forta a la idea de progrés la podem fer partint de la distinció aristotèlica entre objectes que tenen natura i objectes de cultura. Avui en canvi podem parlar de no-llocs i no-coses.
Èsquil: Prometeu portà el foc i l'esperança cega. Avui no teoritzaré aquest concepte, però crec que cal creure, cal esperança.
24 d’oct. 2011
La vida té sentit?
Hi ha progrés?
Com que vivim confiats que no hi ha límits per al progrés humà, sovint escoltem comentaris com aquest: "Qualsevol temps passat va ser pitjor, i qualsevol temps futur serà millor.” Tanmateix, l'ésser humà no ha tingut sempre aquesta confiança en el progrés, ni tampoc és clar que aquesta confiança sigui sensata. Constata la història el progrés humà?
Per contestar aquesta pregunta ens hem de posar d'acord en el que significa el progrés. Sembla que el progrés humà inclou tres ingredients bàsics:
- desenvolupament del coneixement: conèixer més i millor la realitat;
- desenvolupament del poder tecnològic per transformar la realitat: poder cada vegada més;
- el coneixement i el poder al servei de la justícia.Són quatre les respostes que s'han donat a aquesta pregunta. Analitzem-les.
No hi ha progrés sense repetició: la història es repeteix
A la vida quotidiana ens trobem aquesta idea en la sensació que a vegades ens envaeix que els problemes continuen sent els mateixos generació rere generació: sempre hi ha hagut pobres i rics, poderosos i humiliats, guerres i catàstrofes, conflictes generacionals, etc. En filosofia, hi ha hagut autors que han defensat que la història succeeix a través d'una sèrie infinita de cicles que repeteixen indefinidament la mateixa seqüència de fets -per exemple els estoics, Avicena o Nietzsche-.
No hi ha progrés sinó decadència: la història va a pitjor
És la que defensen els nostàlgics d'un passat en el qual creuen veure, no com ara, valors, respecte dels fills als pars, etc. És el que en història se sol anomenar les forces o moviments tradicionalistes. En filosofia ena la trobem, per exemple, a Plató, que veu en la història de la humanitat el progressiu allunyament de l'edat d'or en què els homes eren persones de bé dedicades a la saviesa filosòfica.
El progrés és inevitable
Ens trobem aquesta idea en la vida quotidiana quan estem segurs que, no a molt tardar, apareixerà un medicament que hagués curat una malaltia incurable, o una llei que m'hagués garantit l'assistència social. I en filosofia, quan sorgeix aquesta concepció?
Aquesta concepció sorgeix en filosofia amb el moviment il·lustrat i s'aprecia a l'obra de dos filòsofs del segle XIX: Auguste Comte i Karl Marx. Per al primer, el coneixement científic de la realitat i el control tecnològic de la natura i de la societat són els pilars del progrés definitiu de la humanitat sobre la terra. Segons Comte, la història de l'ésser humà passa pels estadis següents:
- teològic: basat en una filosofia teològica que explica ls coses atribuint-les a causes externes a elles mateixes: els déus. És una explicació imaginativa que ha evolucionat (fetitxisme, politeisme, monoteisme)
- metafísic: bast en una filosofia metafísica que consisteix, negativament, en haver posat fi als déus -i aquest és el seu mèrit irrenunciable- i, positivament, a explicar les coses per mitjà de conceptes interns a elles mateixes (essència, natura, etc). Continua sent una explicació imaginativa de la realitat.
- Positiu: basat en una filosofia positiva que considera el saber científic desenvolupat d'acord amb el mètode experimental l'única comprensió vàlida de la realitat.
Per Comte, l'únic coneixement racional és el científic, i només aquest coneixement funda el progrés tecnològic de l'home sobre la natura i la societat. Conèixer racionalment suposa controlar racionalment, i l'organització racional de la societat és la garantia de justícia social.
També Karl Marx pensava que la història es mou inexorablement cap a millor. En el seu cas, aquest “millor” consistia en l'abolició de la lluita de classes a través de la creació d'una societat sense classes: la societat comunista. Comte i Marx representen els dos aspectes de la raó il·lustrada:
- la raó cientificotecnològica, capaç de comprendre la realitat i de transformar-la tecnològicament;
- i la raó moral, capaç de fundar una societat justa.Tot i que en bona mesura continuem sent devots d'aquesta confiança, el cert és que avui hem d'afrontar dues objeccions serioses:
- L'horror de l'holocaust, que va posar de manifest que el desenvolupament científic i tecnològic no va de la mà del desenvolupament moral.
- El col·lapse ecològic, que posa en qüestió el presumpte caràcter il·limitat del nostre poder de transformació de la natura.
La història és oberta
La història és fruit de les decisions personals i col·lectives dels éssers humans. Si el seu coneixement dels problemes és l'adequat; la seva intenció per resoldre'ls, recta; els seus recursos per afrontar-los, suficients, hi haurà progrés, però si no, no. Ens trobem aquesta idea en la vida quotidiana cada vegada que renunciem a preveure el futur i ens resignem al fet que els nostres hereus seran “el que ells vulguin i puguin”. Ens la trobem, per exemple, en Immanuel Kant.
PÉREZ CARRASO, Francisco Javier. Filosofia i ciutadania, Ben pensat. Editor Pearson Alhambra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)