COMPARACIÓ
Al llarg de la història les relacions entre ciència i tècnica i llur valoració han anat variant. Podem parlar d'una primera etapa de tècnica màgica en la que la ciència tal com l'entenem avui encara no existeix i durant la qual els mites serveixen per explicar el món i la màgia és el mitjà per actuar-hi. El segon moment seria el de la tècnica empírica, correspondria a l'edat antiga (Grècia i Roma) i l'edat mitja a Occident i es caracteritzaria per la pràctica d'una ciència "pura" o desinteressada que exclou explícitament l'aplicació tècnica. En tercer lloc tindríem l'època que ara ens interessa, l'època de la revolució científica durant la qual s'afirma explícitament la necessitat d'una ciència aplicada i que es caracteritza per un optimisme que planteja un projecte explícit de dominar la natura i apoderar-se'n (i no tan sol conèixer-la). Finalment tindríem l'etapa tecnològica que es correspondria amb els segles XIX i XX i durant la qual el gran desenvolupament tècnic ha fet desaparèixer les fronteres entre ciència i tecnologia i ha donat lloc a moltes crítiques al desenvolupament tecnològic.
Tenint en compte això mira d'esbrinar la idea principal de cada text, els punts d'acord i desacord, a quina etapa creus que pertany cada autor i finalment dóna arguments suplementaris per defensar cada un de les dues posicions.
"Però, així que vaig haver adquirit algunes nocions generals sobre física, i que vaig haver observat, en començar a posar-les a prova en dificultats particulars, fins on poden portar i com difereixen dels principis utilitzats fins ara, vaig pensar que no les podia mantenir amagades sense pecar segurament contra la llei que ens obliga a procurar, en la mesura que depèn de nosaltres, el bé general de tots els homes. Perquè tals nocions em van fer veure que és possible arribar a tenir coneixements utilíssims per a la vida i que, en comptes d'aquesta filosofia especulativa que s'ensenya a les escoles, s'en pot descobrir una de pràctica, amb la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l'aigua, de l'aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos que ens envolten, amb tanta precisió com coneixem els oficis dels nostres artesans, els podríem aprofitar de la mateixa manera per a tots els usos per als quals són apropiats i així fer-nos com amos i posseïdors de la natura."
"Hi ha doncs quelcom que és absolut, inatacable, en contra del què no podem fer estrictament res, que l'home ha de simplement obeir; això és el creixement tecnològic (doncs, evidentment, en la nostra societat el progrés comporta aquest tipus de creixement). Dit d'una altra manera, no hi ha cap possibilitat per l'home. No hi ha cap llibertat enfront de la tècnica, ja que la llibertat consisteix en dir si o no, simplement. I, mireu … qui dirà "no" a les sondes espacials o al geni genètic? És aquí que descobrim un determinisme absolut per l'home (i no en els seu gens o en la seva cultura!) I això és la clau de la desesperança radical de l'home modern. Està desesperat perquè no pot fer-hi res i ho sent vagament sense prendre'n consciència."
- El projecte cartesià és un projecte del que som hereus.
- Suposa una nova visió de la ciència i la tècnica i de llurs relacions.
- Suposa un trencament amb la visió anterior:
- Filosofia especulativa -predomini de reflexió i la mirada-
- Ciència: entesa com una activitat lliure, desinteressada, amb finalitat de comprendre i admirar (igual que l'home) vs
Al llarg de la història les relacions entre ciència i tècnica i llur valoració han anat variant. Podem parlar d'una primera etapa de tècnica màgica en la que la ciència tal com l'entenem avui encara no existeix i durant la qual els mites serveixen per explicar el món i la màgia és el mitjà per actuar-hi. El segon moment seria el de la tècnica empírica, correspondria a l'edat antiga (Grècia i Roma) i l'edat mitja a Occident i es caracteritzaria per la pràctica d'una ciència "pura" o desinteressada que exclou explícitament l'aplicació tècnica. En tercer lloc tindríem l'època que ara ens interessa, l'època de la revolució científica durant la qual s'afirma explícitament la necessitat d'una ciència aplicada i que es caracteritza per un optimisme que planteja un projecte explícit de dominar la natura i apoderar-se'n (i no tan sol conèixer-la). Finalment tindríem l'etapa tecnològica que es correspondria amb els segles XIX i XX i durant la qual el gran desenvolupament tècnic ha fet desaparèixer les fronteres entre ciència i tecnologia i ha donat lloc a moltes crítiques al desenvolupament tecnològic.
Tenint en compte això mira d'esbrinar la idea principal de cada text, els punts d'acord i desacord, a quina etapa creus que pertany cada autor i finalment dóna arguments suplementaris per defensar cada un de les dues posicions.
"Però, així que vaig haver adquirit algunes nocions generals sobre física, i que vaig haver observat, en començar a posar-les a prova en dificultats particulars, fins on poden portar i com difereixen dels principis utilitzats fins ara, vaig pensar que no les podia mantenir amagades sense pecar segurament contra la llei que ens obliga a procurar, en la mesura que depèn de nosaltres, el bé general de tots els homes. Perquè tals nocions em van fer veure que és possible arribar a tenir coneixements utilíssims per a la vida i que, en comptes d'aquesta filosofia especulativa que s'ensenya a les escoles, s'en pot descobrir una de pràctica, amb la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l'aigua, de l'aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos que ens envolten, amb tanta precisió com coneixem els oficis dels nostres artesans, els podríem aprofitar de la mateixa manera per a tots els usos per als quals són apropiats i així fer-nos com amos i posseïdors de la natura."
Descartes, Réné, Discurs del mètode
"Hi ha doncs quelcom que és absolut, inatacable, en contra del què no podem fer estrictament res, que l'home ha de simplement obeir; això és el creixement tecnològic (doncs, evidentment, en la nostra societat el progrés comporta aquest tipus de creixement). Dit d'una altra manera, no hi ha cap possibilitat per l'home. No hi ha cap llibertat enfront de la tècnica, ja que la llibertat consisteix en dir si o no, simplement. I, mireu … qui dirà "no" a les sondes espacials o al geni genètic? És aquí que descobrim un determinisme absolut per l'home (i no en els seu gens o en la seva cultura!) I això és la clau de la desesperança radical de l'home modern. Està desesperat perquè no pot fer-hi res i ho sent vagament sense prendre'n consciència."
Ellul, Jacques., El Bluff tecnològic
- El projecte cartesià és un projecte del que som hereus.
- Suposa una nova visió de la ciència i la tècnica i de llurs relacions.
- Suposa un trencament amb la visió anterior:
- Filosofia especulativa -predomini de reflexió i la mirada-
- Ciència: entesa com una activitat lliure, desinteressada, amb finalitat de comprendre i admirar (igual que l'home) vs
Filosofia pràctica -amb predomini de l'acció.
- S'ha buidat la natura de vida .
- Ciència pràctica aplicable a la tècnica. Aquesta ja no és art o ofici sinó ciència aplicada.
L'ecologia ha modificat la visió de la tècnica fent veure perills, però no ha canviat concepció de fons.
Veritables crítics de Descartes: Heidegger, Clastres,
Això que ens sembla tan natural té una història. Avui aquest projecte és ideologia.
Compararar mecanicisme i vitalisme
El món com una màquina (el mecanicisme cartesià):
- Descartes afirma, doncs, que el món material té una propietat essencial: l’extensió
La resta de propietats (color, pes, sabor, etc.) són secundàries, ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual, mentre que la res extensa pertany al món material. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes, ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida.
- Així doncs, tot el que correspon al món material (res extensa) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica, sense utilitzar cap component màgic. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. O millor encara, ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. A més, Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. El món és doncs matèria en moviment. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable, i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria.
- El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. Les lleis que regeixen el moviment són les següents:
Principi de conservació: el moviment roman constant. No hi ha pèrdua ni degra-dació.
Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar)
Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta.
-L’explicació mecànica del món que fa Descartes, suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. A partir de Descartes, el cos humà, els animals, les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina, intentant entendre llur mecanismes de funcionament.
- L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres, sinó que és també, el model mateix de la realitat. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques.
El món de qualitats, herència d’Aristòtil, dóna pas al món de les quantitats
- La Natura ja no és la mare, bressol de l’ésser humà, sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. A més, Déu és esperit, i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material.
- Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu, i ell, coherent amb el seu pensament va contestar que enlloc.
- El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric, a la possibilitat pràctica de transformar el món.
L’ànima i el cos: (el dualisme antropològic)
- El model d’ésser humà cartesià: l'home és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensa
- L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos.
- Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. Ara bé, cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments, els apetits.
- Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descar-tes no conegui.
- Per a donar resposta, Descartes escriu el Tractat de l’home , una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal.
Descartes ha pensat la realitat a través de la noció de creació. El fet que hi hagi home i món és degut a un acte creador.
A més hi ha veritats eternes (les de la geometria, per exemple)
Si no hi haguessin les lleis matemàtiques i físiques el món seria impensable i caòtic.
Déu crea el món a cada instant. El recrea.
Fer-nos com amos i posseïdors de la natura.
Expressa això realment un desig prometeic de domesticar la natura i i assegurar el triomf de l'home i de la ciència com se li ha criticat sovint?
No. Per:
1. Context de la frase: Crítica a la filosofia especulativa. Si els filòsfos s'inspiren dels artesans podran esdevenir com ...
2. Es pot ser un mestre sense ser un tirà i un posseïdor sens ser un dominador o un dictador.
3. Val la pena alliberar els homes dels perills que els amenacen. El primer objectiu no és la salut?
La medicina ens pot ajudar a mantenir-la o recuperar-la.
Descartes no professa un culte al cos o a la tècnica. L'objectiu és la saviesa.
Però conèixer el cos (medicina) i conèixer les passions (moral) poden complementar-se.
Per esdevenir sàvia l'anima necessita un cos sa.
La medicina no pot substituir la moral però la moral no pot prescindir de la medicina..
Descartes a mig camí entre Pitàgores (saviesa=medicina de l'anima) i Nietzsche (saviesa= conquesta de la gran salut de a Vida). Descartes: salut= llibertat que ens donem i que donem als altres (generositat)
- Ciència pràctica aplicable a la tècnica. Aquesta ja no és art o ofici sinó ciència aplicada.
L'ecologia ha modificat la visió de la tècnica fent veure perills, però no ha canviat concepció de fons.
Veritables crítics de Descartes: Heidegger, Clastres,
Això que ens sembla tan natural té una història. Avui aquest projecte és ideologia.
Compararar mecanicisme i vitalisme
El món com una màquina (el mecanicisme cartesià):
- Descartes afirma, doncs, que el món material té una propietat essencial: l’extensió
La resta de propietats (color, pes, sabor, etc.) són secundàries, ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual, mentre que la res extensa pertany al món material. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes, ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida.
- Així doncs, tot el que correspon al món material (res extensa) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica, sense utilitzar cap component màgic. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. O millor encara, ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. A més, Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. El món és doncs matèria en moviment. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable, i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria.
- El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. Les lleis que regeixen el moviment són les següents:
Principi de conservació: el moviment roman constant. No hi ha pèrdua ni degra-dació.
Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar)
Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta.
-L’explicació mecànica del món que fa Descartes, suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. A partir de Descartes, el cos humà, els animals, les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina, intentant entendre llur mecanismes de funcionament.
- L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres, sinó que és també, el model mateix de la realitat. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques.
El món de qualitats, herència d’Aristòtil, dóna pas al món de les quantitats
- La Natura ja no és la mare, bressol de l’ésser humà, sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. A més, Déu és esperit, i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material.
- Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu, i ell, coherent amb el seu pensament va contestar que enlloc.
- El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric, a la possibilitat pràctica de transformar el món.
L’ànima i el cos: (el dualisme antropològic)
- El model d’ésser humà cartesià: l'home és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensa
- L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos.
- Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. Ara bé, cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments, els apetits.
- Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descar-tes no conegui.
- Per a donar resposta, Descartes escriu el Tractat de l’home , una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal.
Descartes ha pensat la realitat a través de la noció de creació. El fet que hi hagi home i món és degut a un acte creador.
A més hi ha veritats eternes (les de la geometria, per exemple)
Si no hi haguessin les lleis matemàtiques i físiques el món seria impensable i caòtic.
Déu crea el món a cada instant. El recrea.
Fer-nos com amos i posseïdors de la natura.
Expressa això realment un desig prometeic de domesticar la natura i i assegurar el triomf de l'home i de la ciència com se li ha criticat sovint?
No. Per:
1. Context de la frase: Crítica a la filosofia especulativa. Si els filòsfos s'inspiren dels artesans podran esdevenir com ...
2. Es pot ser un mestre sense ser un tirà i un posseïdor sens ser un dominador o un dictador.
3. Val la pena alliberar els homes dels perills que els amenacen. El primer objectiu no és la salut?
La medicina ens pot ajudar a mantenir-la o recuperar-la.
Descartes no professa un culte al cos o a la tècnica. L'objectiu és la saviesa.
Però conèixer el cos (medicina) i conèixer les passions (moral) poden complementar-se.
Per esdevenir sàvia l'anima necessita un cos sa.
La medicina no pot substituir la moral però la moral no pot prescindir de la medicina..
Descartes a mig camí entre Pitàgores (saviesa=medicina de l'anima) i Nietzsche (saviesa= conquesta de la gran salut de a Vida). Descartes: salut= llibertat que ens donem i que donem als altres (generositat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada