Plató: La ciutat perfecta

LA CIUTAT PERFECTA (Resum de Introducció a la lectura de Plató. A. Koyré)

L'estudi de la ciutat justa serveix per comprendre la naturalesa de la justícia i la psicologia de l'ànima justa.

A la República Plató ens ofereix un esbós de la ciutat perfecta. Tanmateix, la República, l'obra més llarga de Plató i segurament la més rica, conté de tot: una moral, una política, una metafísica, un tractat d'educació, una filosofia de la història, una sociologia ... .

Què vol dir això? Quin és el tema central de l'obra?

Tant en les edicions modernes com en els manuscrits que conservem, la República, com també la majoria dels diàlegs de Plató, porta un subtítol; en aquest cas: de la Justícia. És aquest el tema principal? Es tracta d'una obra de moral o de política?

Aquestes preguntes no es poden aplicar al pensament de Plató, ni en general al pensament grec. El que preocupa Plató no és l'Estat en general, sinó l'home, no la ciutat en abstracte, sinó la ciutat justa; una ciutat justa en la que pogués viure un home just com Sòcrates sense por d'haver de ser condemnat a mort.

Plató construeix als dos primers llibres de la República aquesta ciutat justa. I ho fa partint d'un supòsit fonamental: el rebuig de la sofística, a la què oposa una concepció que podríem anomenar organicista de la societat.

La ciutat per Plató no és un conjunt d'individus, sinó un organisme espiritual, una unitat real. D'aquí que entre la seva estructura i la de l'home hi hagi una analogia. Hi ha una dependència entre individu i ciutat. L'individu no és res fora de la ciutat i la ciutat no és res senes l'individu. Per tant, és impossible estudiar l'home sense estudiar al mateix temps la ciutat de la qual forma part. Com veurem, la psicologia de l'individu i l'estructura social de la ciutat es corresponen d'una manera perfecta.

Passem doncs a l'estudi de la ciutat, del seu “naixement”.

A Plató no li interessa la història, per tant, ens parlarà d'una gènesi ideal, irreal si es vol. Tan irreal com l'explicació d'una figura geomètrica per part del geòmetra; explicació que té l'avantatge que ens fa entendre la seva naturalesa, la seva estructura, la seva essència, les seves propietats, ... (per exemple: l'esfera és el volum delimitat en fer girar una circumferència al voltant del seu diàmetre és una definició que ens fa entendre què és una circumferència).

En engendrar així la ciutat, partint d'elements abstractes com “l'home”, Plató vol que copsem la seva naturalesa i que descobrim el lloc i el paper de la justícia.

“El que engendra la ciutat és que cadascú de nosaltres necessita dels altres”. El lligam més primitiu entre els homes no és la por, com pretén Glaucó i Hobbes 2000 anys més tard, sinó la solidaritat.

En aquesta ciutat cal que hi hagi, pel bé de la comunitat divisió del treball. No tothom farà de tot, això seria estúpid i inconvenient. Hi haurà una certa especialització en determinades activitats i ocupacions. Hi haurà agricultors, pastors, artesans i comerciants. També hi haurà mariners, pilots, constructors de vaixells ...

Un cop “fundada” la ciutat tothom té alguna cosa a fer. Aquest és el gran principi de la filosofia social de Plató. Tothom ha de contribuir al bé de la ciutat fent el seu ofici.

Tanmateix, aquesta ciutat no complau Glaucó.És una ciutat humana o una ciutat de porcs?, pregunta.

Sòcrates no es proposa defensar-la. Sap que és una ciutat sana . Però puix que no és un defensor del “retorn a la naturalesa”, ni d'una ciutat sense vida espiritual, Sòcrates diu: “d'acord, fem-la més rica”. Així, apareix el luxe, les arts i els vicis. Això és inevitable.

A partir d'ara la ciutat ja no és autosuficient, haurà de fer la guerra i defensar-se dels seus veïns. Apareix una nova classe social: els guerrers.

Amb els guerrers ha aparegut un element nou, decisiu i molt important. L'exèrcit és una força., l'element poderós de la ciutat. Segons com sigui aquest (moralment parlant), o bé defensarà la ciutat o bé se n'apoderarà i la destruirà. Dit d'una altra manera, o bé serà el seu amo o el seu servidor i guardià. El guardià doncs és l'esquelet de la ciutat, és qui l'administra i la defensa.

El paper del guardià dins l'Estat és fonamental. Al llarg dels deu llibres de la República Plató pràcticament no s'ocupa de res més que del guardià. Plató creu que, en general, la gent de la classe treballadora ja sap ocupar-se de les seves coses, dels seus oficis, i a banda d'una instrucció gimnàstica i moral només cal vigilar que s'ocupin dels seus assumptes i que no s'enriqueixin massa, ja que la riquesa és poder i esdevé un assumpte públic.

Pel que fa als guardians en canvi, com la seva funció és ocupar-se dels assumptes dels altres i governar la ciutat, cal escollir-los molt acuradament i donar-los una educació especial, cal ensenyar-los el seu ofici.

La formació de la joventut és la gran preocupació de Plató i aquest fa una crítica ferotge de l'educació atenenca; aquesta, diu, no només no inculca la virtut, sinó que perverteix els joves ensenyant-los la mentida i la crueltat.

Cal començar per una reforma religiosa. A continuació es procedirà a la formació del cos i del caràcter. Se li ensenyarà gimnàstica i música (cultura general). Cal també una educació “secundària” de “lletres” i “ciències”. Però no els obligarem a aprendre (la ciència no es pot ensenyar).

Continuarem amb una “educació secundaria”; moral, religiosa i cívica. No obligant a res, valorant l'educació, no els coneixements, educant en la justícia i el caràcter amb treball i llibertat.

La selecció dels millors ja tindrà lloc automàticament. Els exercicis teòrics s'han de saber aplicar a la pràctica i la intel·ligència s'ha de completar amb la voluntat!

Als 20 anys comença la instrucció militar que es compagina amb 10 anys de formació científica. No es tracta d'adquirir coneixements útils sinó d'esdevenir savis. No es tracta de inculcar preceptes morals sinó de plantejar-los problemes.

Al 30 anys comença l'estudi de la prova més difícil (sapientia filia temporis), l'estudi de la filosofia. Cal memòria, capacitat de treball, intel·ligència .... . Reservada a uns escollits. ´Es impossible sense haver fet moltes matemàtiques.

Als 50 anys caldrà obligar a governar els que hagin superat totes els proves; no només pels honors que rebran sinó fent-los adonar que és el seu deure. Es dedicaran a la vida a la filosofia la major part del temps però acceptaran governar. La ciutat els dedicarà monuments i sacrificis públics.

Per Plató, recordem-ho, els saber justifica el poder, no la força, el destí, la natura, els déus o els diners.

El guardians faran de policia en temps de pau i d'exèrcit en temps de guerra.

Com viuen? separats: lluny dels altres ciutadans, sense família ni casa pròpia ni res privats, no tindran ni or ni plata. No faran de pare o mare. Hi haurà guarderies públiques.

Són feliços doncs tenen la satisfacció d'haver complet el seu deure.

Les altres classes acceptaran el poder els guardians? Cal que sigui acceptat, no imposat. Plató creu que una bona educació pot inculcar en la població el respecte per la jerarquia natural, el respecte pel saber.

La ciutat platònica està ordenada doncs segons els graus del saber. S'inculcarà a la ciutadania la creença en un mite: el mite dels metalls.

Quan hem acabat la ciutat ens hem adonat que aquesta és sàvia, coratjosa i temperant. Quin és el “seient” de els diferents virtuts?. El seient de la saviesa és el savi governant, el del coratge els guardians i el de la temprança tot el cos social; especialment les classes productores.

Sembla que no queda lloc per la justícia. Tanmateix, malgrat no tenir un lloc propi en cap de les classes aquesta consisteix en l'ordre, la concòrdia que regeix la ciutat sencera.

La justícia ha trobat la seva realització sense que ens adonéssim.

La justícia a l'ànima consisteix en la subordinació de les seves parts i a injustícia en el desordre i la perversió de la jerarquia natural. A l'ànima humana succeeix el mateix que a la ciutat. Hi ha justícia a l'ànima quan hi ha harmonia (salut) entre les seves parts. L'ideal platònic no és l'apatia sinó el coratge.

Poc importa si aquesta ciutat és realitzable o no, sabem que ho és des del punt de visat de les idees, i això ens ha de semblar suficient per comprendre i jutjar les ciutats imperfectes en les què hem de viure i per acostar la nostra essència, la nostra naturalesa a la de l'home savi.